Des de l’1 de juliol de 2026, el Vietnam té una llei que fa just el contrari del que l’Estat va predicar durant més de seixanta anys. Per entendre per què, cal tornar enrere.
Un control de natalitat més antic que el xinès
Sovint es parla de la política del fill únic de la Xina com el gran experiment demogràfic asiàtic, però el Vietnam s’hi va avançar. El 1963, el Vietnam del Nord ja promovia una norma de dos fills davant el fort creixement d’una població majoritàriament pobra i rural. L’objectiu era rebaixar el creixement anual del 3,5% al 2%, aconsellant a les parelles limitar-se a dos o tres fills i deixar-ne passar cinc o sis anys entre l’un i l’altre. La manca de recursos i la guerra (1965-1975) en van limitar l’èxit, tot i que sí que van créixer l’accés als anticonceptius i a l’avortament al nord.
Al sud la situació era diferent. Després de la reunificació de 1975, el govern hi va estendre els serveis de planificació familiar, en una regió on la fecunditat era més alta i on abans dels anys setanta s’havien aplicat polítiques natalistes.
1988: la norma es fa oficial
El pas decisiu arriba amb la Decisió 162 del Consell de Ministres, a finals de 1988. En aquell moment la fecunditat superava els quatre fills per dona, i la nova política demanava a les famílies no tenir-ne més de dos: un o dos fills, de tres a cinc anys entre fill i fill, i anticonceptius i avortament gratuïts. Els cartells amb el lema oficial “un o dos fills” (một hoặc hai con) es van fer omnipresents, i alguns encara es poden veure avui.
Per què aleshores? La justificació oficial era econòmica: garantir recursos suficients mentre el país passava d’una economia planificada a una de mercat, i quan encara arrossegava les conseqüències de dècades de guerra. No és casualitat la data. El 1986 s’havia aprovat el Đổi Mới, la reforma que va obrir el país al mercat.
Com s’aplicava
Aquí hi ha un matís important: no era una política del fill únic a la xinesa. Per a la població general, la norma es va aplicar de manera força laxa. Tot i així, els primers anys hi va haver mesures dures: hi ha constància que es podia denegar el certificat de naixement al tercer fill, i que les famílies havien de pagar sobrecostos d’habitatge, educació i sanitat per aquest fill. Tenir un tercer o quart fill també podia suposar perdre subvencions i ajuts públics.
On la norma mossegava de veritat era dins l’aparell de l’Estat. Als funcionaris i als membres del Partit Comunista se’ls aplicava estrictament: un tercer fill podia costar ascensos i primes. Hi ha casos documentats de funcionaris que van dimitir quan la parella es va quedar embarassada del tercer fill.
I va funcionar? Segons un estudi presentat a l’American Economic Association, la política va reduir a la meitat la probabilitat que una dona tingués més de dos fills. Però va deixar un efecte secundari que encara perdura: la preferència pels fills barons. El 2024, la ràtio de sexes en néixer era de 111 nens per cada 100 nenes, molt per sobre del valor natural.
Un desmantellament gradual
La norma no va desaparèixer de cop. Les sancions administratives per a la població general es van retirar fa més d’una dècada, mentre que les dels militants es van mantenir més temps: el 2022 es van rebaixar a una simple amonestació i el març de 2025 es van abolir formalment. Una anàlisi publicada a Asia Times interpreta aquest desfasament com un senyal que la norma també s’havia integrat en el règim disciplinari intern del Partit, més enllà del seu objectiu demogràfic original.
Per què es canvia ara
Les xifres són contundents. Durant gairebé quinze anys, del 2009 al 2022, el Vietnam va mantenir una fecunditat estable, propera al nivell de reemplaçament de 2,1 fills per dona. A partir d’aquí la caiguda s’accelera: 2,11 el 2021, 2,01 el 2022, 1,96 el 2023 i 1,91 el 2024, el mínim històric.
El descens no és uniforme. A les zones urbanes la fecunditat ha caigut a 1,67 fills per dona, clarament per sota de les rurals, que se situen al voltant de 2,08. A Ciutat Ho Chi Minh, el 2024 era d’només 1,39, mentre gairebé el 12% de la població ja superava els 60 anys. Els motius són els de sempre a les grans ciutats: cost de la vida, dificultat per accedir a l’habitatge i pressió professional.
El que realment preocupa Hanoi és el calendari. El Vietnam vol ser un país d’ingressos alts el 2045, centenari de la independència, però creuarà el llindar de societat envellida el 2036, gairebé una dècada abans. Amb un PIB per càpita al voltant dels 5.000 dòlars, la meitat del que tenia el Japó quan la seva natalitat era com l’actual vietnamita, el risc és el que el Banc Mundial resumeix amb una frase: envellir abans d’enriquir-se.
El canvi, en dues fases
Primer es va desmuntar el vell sistema. El Politburó va eliminar les sancions disciplinàries als militants amb un tercer fill (les que ja s’havien imposat, però, no es revoquen). El juny de 2025, el Comitè Permanent de l’Assemblea Nacional va aprovar que les parelles poguessin decidir lliurement quan tenir fills, quants i amb quin espaiat.
Després, l’1 de juliol de 2026, va entrar en vigor la Llei de Població, que tanca formalment el marc legal anterior. La ministra de Sanitat, Đào Hồng Lan, ho ha definit com el pas d’una “política de població i planificació familiar” a una de “població i desenvolupament”. Les mesures principals són:
- Set mesos de baixa de maternitat pel segon fill (abans eren sis) i 10 dies laborables de paternitat.
- Subvencions per als cribratges prenatals i neonatals.
- Primes úniques de fins a 228 dòlars, uns dos terços del salari mitjà mensual, per a mares que tinguin dos fills abans dels 35 anys i compleixin certs criteris.
- Prioritat en l’accés a l’habitatge social per a les llars amb dos o més fills.
El missatge oficial ha fet un gir complet. Des del 2026, la campanya de població gira al voltant d’un nou lema: “Estimar el país vol dir tenir dos fills”.
Què se n’espera
El govern vietnamita presenta la llei com una de les primeres d’aquest tipus a la regió i com una resposta estructural al repte de l’envelliment, no com una mesura aïllada. El Fons de Població de l’ONU (UNFPA) l’ha valorat positivament perquè, segons el seu criteri, s’adapta al canvi demogràfic actual i reconeix a les parelles la llibertat de decidir sobre la seva reproducció.
Alhora, tant l’UNFPA com diversos analistes apunten algunes qüestions obertes. La primera és l’abast econòmic: les primes vietnamites són inferiors a les de països veïns com Corea del Sud, que ofereix ajuts de naixement de més de 1.400 dòlars a més d’assignacions mensuals, o el Japó, amb un pagament únic d’uns 3.200 dòlars per fill. La segona és l’experiència regional, que indica que els incentius puntuals per si sols no han aconseguit revertir la caiguda de la natalitat en societats que s’urbanitzen; per això es parla de la importància d’un suport continuat durant tota la criança. La tercera és el temps: la llei és el primer pas d’un nou marc, i la seva eficàcia dependrà en bona part de com s’ampliï en els pròxims anys.
Els mateixos analistes proposen un indicador per seguir-ne l’evolució: la fecunditat de Ciutat Ho Chi Minh durant els pròxims dos o tres anys. Com que és la zona amb la natalitat més baixa del país, serà probablement el primer lloc on es podrà veure si el canvi de política té efecte.
Fonts: Guttmacher Institute, Asia Times, AFP, AP, NPR, Al Jazeera, VietNamNet, Viet Nam News, Vietcetera i Wikipedia (Vietnamese two-child policy).
Comments
Post a Comment