L'arròs ja no és suficient: l'agricultura vietnamita davant el seu gran repte

Economia · Medi ambient · Vietnam contemporani

L'arròs ja no és suficient: l'agricultura vietnamita davant el seu gran repte

El Vietnam és un dels grans exportadors agrícoles del món, però el model tradicional de cultiu s'ha quedat petit davant d'un planeta que canvia a tota velocitat. La transformació ja ha començat.

---

Arròs, cafè, pebre, anacards, fruits tropicals. El Vietnam porta dècades entre els primers exportadors mundials de cadascun d'aquests productes, i l'agricultura representa entre el 12 i el 14% del seu PIB, donant feina a desenes de milions de persones. Sembla una posició de força. Però el sector viu, en aquest moment, un dels moments de més pressió de la seva història moderna: el canvi climàtic s'accelera, els estàndards internacionals es tornen cada cop més exigents, i la competència global no dóna treva.

La pregunta que recorre els camps i les oficines de política agrícola del país ja no és si cal transformar-se, sinó com fer-ho sense deixar enrere a milions de pagesos.

El pas de Khau Pha i les seves terrasses d'arròs (Yen Bai), un dels paisatges agraris més espectaculars del Vietnam. Wikimedia Commons · CC BY-SA 3.0

Un model que ha donat molt i ara cruja

L'estructura agrícola vietnamita s'ha basat durant generacions en l'explotació familiar a petita escala. Milions de famílies treballant parcel·les reduïdes, amb poca coordinació entre si i cadenes de subministrament febles. El resultat és un sector que ha aconseguit garantir la seguretat alimentària del país i generar importants divises d'exportació, però que sovint ha deixat els pagesos atrapats en un cicle pervers: quan la collita és bona, els preus cauen i els marges s'esfondren; quan els preus pugen, és perquè la collita ha fallat.

A aquest problema estructural s'hi afegeixen amenaces creixents. El Delta del Mekong —la gran graner del país, responsable d'una part molt important de la producció d'arròs— pateix una intrusió salina creixent a causa de la combinació de la pujada del nivell del mar, la gestió dels embassaments aigua amunt i les sequeres. Les províncies del centre encaixen inundacions i tempestes cada cop més violentes. Les zones muntanyoses del nord veuen com el sòl es degrada i les esllavissades es multipliquen.

I a sobre, els mercats internacionals —especialment Europa, el Japó i els Estats Units— apreten amb estàndards ambientals i de traçabilitat que els productors tradicionals no sempre poden complir. Exportar un producte de qualitat acceptable ja no és suficient: cal demostrar exactament com s'ha produït, amb quins inputs, sota quines condicions de treball.

El Delta del Mekong, laboratori d'adaptació

Davant d'aquests reptes, algunes regions del Vietnam han deixat de resistir les condicions naturals canviants i han optat per aprofitar-les. El model arròs-gamba del Delta del Mekong n'és l'exemple més citat: durant la temporada d'aigues dolces, els camps es dediquen al cultiu d'arròs; quan arriba la salinitat estacional, es converteixen en piscifactories de gamba. El resultat és un increment significatiu dels ingressos familiars i un ús molt més eficient dels recursos hídrics disponibles.

No és l'única innovació que sorgeix del Delta. La digitalització de la cadena de producció avança amb força: la tecnologia blockchain i el big data s'estan aplicant per millorar la traçabilitat dels productes. Amb un simple codi QR, el consumidor pot saber on s'ha cultivat un producte, com s'ha tractat i quan s'ha collit. Una transparència que reforça la confiança dels compradors internacionals i obre portes a mercats premium que d'altra manera romandrien tancats.

Vista satèl·lit del Delta del Mekong (agost 2025, Copernicus/ESA): la gran xarxa de canals i arrossars que alimenta el Vietnam, ara amenaçada per la intrusió salina i el canvi climàtic. Wikimedia Commons · CC BY-SA IGO 3.0

Tecnologia als camps: drons, sensors i IA

A la província de Lam Dong —l'altiplà central, zona de verdures i flors d'exportació— els hivernacles intel·ligents ja no són una novetat: sistemes de sensors controlen la temperatura, la humitat i la nutrició de les plantes en temps real, mentre que la irrigació per degoteig automatitzada redueix el consum d'aigua i els costos de mà d'obra. El resultat és una productivitat molt superior a la dels mètodes tradicionals, amb productes que poden competir directament als linears dels supermercats japonesos o europeus.

Més enllà de Lam Dong, els drons de tractament fitosanitari, els robots de collita i el programari de predicció de collites estan entrant progressivament al paisatge agrari vietnamita. La mà d'obra manual no desapareix —el país no es pot permetre una mecanització massiva i sobtada en un sector que dóna feina a tants milions de persones—, però la tecnologia va ocupant els espais on aporta més valor: la precisió, la consistència i la recollida de dades.

En aquest context, les empreses del sector agroindustrial juguen un paper cada cop més determinant. Companyies com AgriS estan vertebrant tota la cadena de valor, des de les matèries primeres fins a la transformació i l'exportació, acompanyant els pagesos en la transició i convertint productes agrícoles genèrics en marques recognoscibles als mercats internacionals.

Agricultura verda: d'opció a obligació

La pressió climàtica i les exigències dels mercats internacionals estan convertint l'agricultura ecològica i sostenible d'una opció ètica a una necessitat econòmica. La Unió Europea, el Japó i els EUA estan endurint progressivament les normatives ambientals per als productes agrícoles importats. Per als productors vietnamites, adaptar-se no és una qüestió de valors: és una qüestió de supervivència comercial.

L'ús de fertilitzants orgànics, la reducció de pesticides químics, el reciclatge de subproductes agrícoles i el desenvolupament de models d'economia circular estan creant cadenes de producció més sostenibles. El Japó ja finança projectes concrets d'agricultura orgànica al delta de Dong Thap. I el Vietnam ha après la lliçó de la crisi de les exportacions de marisc dels anys noranta, quan residus de productes químics van tancar les portes dels mercats europeus de cop: la qualitat i la sostenibilitat no es poden improvisar, cal construir-les amb anys d'antelació.

L'agricultura moderna ja no és simplement producció basada en l'experiència heretada. En el futur, funcionarà com un ecosistema integrat on la tecnologia, les dades i el pensament de desenvolupament sostenible estaran profundament interconnectats.
— Tuoi Tre News, maig 2026

Tres pilars per al futur

El debat agrícola vietnamita ha anat convergint cap a tres eixos estratègics que haurien de guiar la transformació del sector:

El primer és la sostenibilitat: protegir el sòl, l'aigua i els ecosistemes que fan possible l'agricultura, amb especial atenció al Delta del Mekong. Sense terra fèrtil i sense aigua dolça, no hi ha agricultura possible, independentment de quanta tecnologia es desplegui.

El segon és la tecnologia: aplicar la intel·ligència artificial, l'Internet de les Coses i el big data a tota la cadena de producció, no com a luxe per a grans empreses sinó com a eina accessible per als petits i mitjans productors.

El tercer és la integració: complir els estàndards internacionals i construir una marca sòlida per als productes agrícoles vietnamites al món. El Vietnam no ha de competir en preu amb els productors dels països menys desenvolupats: ha de pujar en la cadena de valor i competir en qualitat, traçabilitat i sostenibilitat.

Si el país aconsegueix combinar aquests tres pilars —i és un repte formidable— l'agricultura vietnamita no només continuarà garantint la seguretat alimentària dels seus 97 milions d'habitants, sinó que podria consolidar-se com un dels principals hubs mundials d'exportació agrícola d'alt valor. Un camí llarg, però que ja s'ha posat en marxa.

Per a qui viatja al Vietnam

L'agricultura no és sols un tema econòmic al Vietnam: és paisatge, és cultura i és experiència de viatge. Les terrasses d'arròs de Mù Cang Chải (al nord-oest, prop de Sapa) i de Sapa mateix es troben entre les imatges més icòniques del país. El Delta del Mekong —accessible des de Can Tho o Ho Chi Minh en pocs hores— és el millor lloc per entendre la dimensió productiva d'aquesta agricultura fluvial. I els mercats matinals de qualsevol ciutat vietnamita, plens de productes frescos directament del camp, en són el reflex més immediat i quotidià.

Etiquetes: agricultura, Vietnam, Delta del Mekong, canvi climàtic, tecnologia, economia vietnamita, sostenibilitat